Més enllà de la desaparició

Escriu una nota en què anuncia de forma explícita que vol marxar; no torna a casa, malgrat tenir una rutina diària, però com que pateix alguna patologia, es tem que s’hagi desorientat; o bé desapareix sense una causa aparent. A Catalunya els Mossos d’Esquadra registren una mitjana de 12 denúncies per desaparició cada dia. La majoria són voluntàries, és a dir, la persona marxa per decisió pròpia, però també es distingeixen entre les involuntàries i les que no presenten causa aparent. L’1 d’abril de 2014, el Departament d’Interior va posar en marxa l’Oficina d’Atenció a les Famílies de Persones Desaparegudes, un organisme pioner a l’Estat format per tres agents de policia per tal d’acompanyar a totes les famílies que s’han vist afectades per la desaparició d’una persona propera. Des d’aleshores, la policia catalana disposa d’una oficina específica per gestionar tots els casos de desaparicions que es detecten, i d’aquesta manera mobilitzar els recursos que calguin per localitzar les persones. 

 

 

Segons dades de la policia catalana, durant l’any 2020 es van registrar un total de 2.886 denúncies per desaparició, un 34,1% menys respecte al 2019, en què se’n van detectar 4.378. Això es deu, principalment, a causa de les mesures derivades de la pandèmia de la Covid-19, ja que s’han produït confinaments forçats i la mobilitat s’ha vist reduïda. Segons el cos policial, el 98,8% de persones es localitzen i en una durada curta de temps, però en un 1,2% no. Actualment, hi ha al voltant de 200 casos oberts sense resoldre, però la policia catalana insisteix que la xifra és fosca, ja que hi ha denúncies de persones que ja han estat localitzades i, per tant, s’ha de fer una feina de buidatge per tal de conèixer la realitat. El cas més antic de tots és el de Cristina Bergua i Vera, de 16 anys, que fou vista per última vegada el 9 de març de 1997 a Cornellà de Llobregat. Per tal de reflexionar i evitar que els casos caiguin en l’oblit, el Congrés de Diputats va fixar el 2010 per unanimitat el 9 de març com el “Dia Nacional de les Persones Desaparegudes Sense Causa Aparent”, coincidint amb el mateix dia que 13 anys enrere va desaparèixer la jove de Cornellà.    

 

 

 

Inter-SOS, la primera associació de famílies de persones desaparegudes de l’Estat 

 

Montserrat Torruella i cinc famílies més, entre elles la Bergua i Vera, es trobaven des de 1997 en diferents mitjans de comunicació per fer difusió dels casos de desaparició que els afectava. És aleshores quan s’adonen que no existeix cap associació en tot l’Estat espanyol que aglutini familiars de persones desaparegudes sense causa aparent i decideixen crear Inter-SOS. Els principals objectius d’aquesta associació són unir forces per acompanyar les famílies en els moments més complicats de la desaparició, fomentar la solidaritat ciutadana mitjançant la difusió dels casos, promoure iniciatives institucionals i desenvolupar activitats per prevenir les problemàtiques que puguin motivar desaparicions sense causa aparent. 

 

 

En conversa amb EL TEMPS, Montserrat Torruella, presidenta d’Inter-SOS, comenta que, en part, l’associació també es va crear perquè hi havia una manca d’atenció per part de les administracions públiques. Durant els primers anys d’activitat, no hi havia coordinació entre els serveis d’emergència sobre el tractament de casos per desaparició i presentar una denúncia era un tràmit lent que a vegades podia arribar a durar 72 hores, i “vam pensar que era una pèrdua de temps molt valuós per començar la recerca”, comenta Torruella. Però des del 2009, i arran de la pressió de les associacions de familiars, les denúncies per desaparició queden registrades a la base de dades de Persones Desaparegudes i Restes Humans sense identificar (PDiRH), que està compartida per tots els cossos i forces de seguretat de l’Estat –incloses les policies autonòmiques– i permet l’encreuament d’informació de persones desaparegudes amb l’existència de cadàvers i restes humanes que no hagin estat identificades.

 

“El nostres objectiu mé immediat és acompanyar les famílies tant en els primers moments com en els llargs temps d’espera que es poden arribar a generar”, explica Torruella. Destaca que l’associació pretén proposar millores en “totes aquelles coses que no estan ben plantejades” i a fer prevenció en els col·lectius vulnerables. El 30 de maig de 2019, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat una moció presentada per PSC en què s’instava al Govern a “millorar la coordinació i la col·laboració entre administracions en la gestió del fenomen de la desaparició de persones” i a crear una taula de treball formada per representants dels departaments d’Interior, Justícia, Salut, Educació i de Treball, Afers Socials i Famílies per abordar d’una manera “transversal i integral tota la problemàtica derivada de la desaparició d’una persona”. 

 

 

Tal com assenyala Torruella, l’impuls d’aquesta taula ha estat una prioritat d’Inter-SOS des de l’inici perquè “es pugui atendre les famílies des de diferents serveis públics”, ja que d’aquesta manera “es podrien tractar els casos de manera personalitzada”. Tot i que existeix un clar compromís per crear-la, el tema s’ha dilatat a causa de la Covid-19, malgrat que la policia catalana afirma que la taula de treball està creada des del juliol del 2020 i ara es troba en un procés d’activació. 

 

 

Segons dades dels casos tancats que té comptabilitzats Inter-SOS, el 42% de desaparicions responen a una causa per suïcidi. “Si sabem que hi ha un percentatge de casos en què hi intervé una malaltia mental o degeneració cognitiva i tenim bona cura d’aquestes persones, podem evitar aquestes situacions”, comenta Torruella, qui insisteix que “tot el que sigui entendre les febleses, evitarà uns dolors i unes conseqüències que després poden tenir efectes no volguts”.

Acabar amb el fals mite de les 24 hores 

 

“Una persona que té unes rutines diàries clares i que havia de tornar a casa a les dues, i no ha tornat, no has d’esperar 24h. Aquí ha passat alguna cosa”. Laura Villanueva és caporala dels Mossos d’Esquadra i responsable de l’Oficina d’Atenció a les Famílies de Persones Desaparegudes. Ens até a la Comissaria de les Corts de Barcelona, tot i que l’oficina es troba al complex general d’Egara. La caporala insisteix en reiterades ocasions que s’ha d’acabar amb el mite d’esperar-se les primeres 24 hores per presentar una denúncia, ja que “són les més importants i les més urgents”. En aquest sentit, s’han d’aportar tots els detalls possibles, així com les expectatives que tenia la persona que ha desaparegut i evitar destruir pistes o possibilitats de vies de recerca. Un cop registrada, “fem totes les gestions i comprovacions més immediates, com contactar amb els hospitals i anem recollint informació”, comenta Villanueva. 

Existeix una clara coordinació amb la resta de forces i cossos de seguretat de l’Estat i el Centro Nacional de Desaparecidos (CNDES), l’òrgan de gestió centralitzada del Ministeri d’Interior que treballa en l’àmbit estatal, i mitjançant un procés normalitzat de treball “sabem qui s’ha d’activar i es fan taules de treball amb els diferents actors perquè puguin aportar i millorar en la recerca”. 

 

 

Com que cada cas és completament diferent, l’Oficina ofereix atenció personalitzada a totes les famílies i “ens anem adaptant a les necessitats”. Al llarg del període de la desaparició, la família es trobarà amb diferents situacions, però “el que sempre tindrà és acompanyament i ens posem com a interlocutores, perquè sabem que hi pot haver una revictimització” i es facilitarà la informació del cas de manera directa en el moment que hi hagi novetats. És precisament arran a aquest acompanyament i a les entrevistes que realitzen amb els membres de les unitats familiars quan l’Oficina detecta hi ha d’haver una atenció psicològica.

Actualment, la policia catalana només disposa d’un equip de psicologia interna pels propis agents. Així doncs, totes les persones que requereixen atenció psicològica es deriven al Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) i als Centres d’Atenció Primària (CAP), tot i que també hi ha qui opta per la via privada. “Sovint ens passa que tenim tant lligam amb les famílies, que se senten més còmodes parlant amb nosaltres que amb un psicòleg. Fem molta escolta activa”, reflexiona la caporala. 

 

Alts i baixos emocionals

 

“Produeix un gran desconcert. És una cosa que no s’entén de cap manera. Et deixa un gran buit”. En preguntar-li sobre els diferents episodis emocionals als quals fa front la família, Torruella fa especial èmfasi en la incertesa, “que fa que no sàpigues quin camí has de triar i gairebé paralitza”. És arribat en aquest punt en què cal “un acompanyament i reflexió perquè aquest estat paralitzador de por i de desconcert deixi pas a una cosa que impulsi a com hem de reaccionar”. No obstant això, per Torruella els que més es tanquen en banda i protegeixen la seva privacitat i part emocional són els homes: “els Boys don’t cry encara dura”.  

 

Anna Romeu és la cap de la secció de Psicologia d’Emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i psicòloga del SEM, feines que compagina amb la seva consultoria privada. Des del seu punt de vista, “la desaparició té una característica molt important, i és que no hi ha informació”, i el fet de no tenir la suficient informació al teu abast, més enllà de la que trasllada els cossos policials, provoca “patiment perquè no saps què ha passat i no tens una explicació”. Alhora, en funció del pensament de cadascú, “pots estar bé si t’agafes a l’esperança i després tires endavant”, però n’hi ha d’altres en què el pensament “és més negatiu i comences a desesperar-te”. En relació amb aquest aspecte, segons Romeu, les primeres hores de la desaparició són les més intenses perquè és quan “hi ha més esperances de trobar-lo i hi ha més rebombori”. “Com més temps passa, més es va perdent l’esperança i és menys intens i més dolorós”, afegeix. 

 

En psicologia d’emergència, el principal objectiu és l’acompanyament de la família amb tot el que pugui necessitar i “som allà per normalitzar els símptomes”, ja que “en situacions d’emergència la gent s’oblida del més bàsic”. La secció del Col·legi és la més jove de totes. Va ser creada el 2016 per agrupar professionals del sector i formar grups de treball perquè “ja hi començava a haver un nombre important de psicòlegs” en aquest àmbit, malgrat que no hi ha un gran ventall de feina. Per Romeu, amb el pas del temps la figura del psicòleg d’emergència cada vegada està més acceptada per la societat, “però quan vam començar a treballar, sí que ens trobàvem amb molta gent que negava l’assistència. Ara, és estrany que algú digui que no”.

Sobre la reacció de la família en funció del tipus de desaparició, Romeu comenta que existeixen certes diferències. En les voluntàries, la família tendeix a enfadar-se; quan és causada per una persona, “hi ha ira cap a un tercer”, i quan no hi ha un causant extern aparent o és degut a causes naturals, es pregunten el “perquè” i “busquen una explicació”. En tot cas, “si hi ha un bon acompanyament, una bona coordinació entre els equips i les notícies es diuen de forma correcta, aquella família pot anar evolucionant sense que es compliquin les reaccions”, conclou Romeu. 

 

El rol dels mitjans de comunicació i el llenguatge

 

Villanueva ho té clar: “Els mitjans de comunicació ben utilitzats, tots són bons, però sempre s’ha de valorar cada cas”. La caporala deixa clar que en els cartells en què s’anuncien les desaparicions no hi han d’aparèixer els telèfons personals “perquè pot empitjorar moltíssim la localització de la persona” i que en el moment que el cas arriba a les xarxes socials, “es perd el control de la informació”. No obstant això, reconeix que la col·laboració ciutadana a través de les xarxes socials els ha estat de gran ajut per a localitzar persones, però a les famílies els “expliquem els avantatges i inconvenients perquè ho han de saber”, matisa. Per altra banda, menciona que hi ha mitjans de comunicació que tenen una “sensibilitat exquisida”, però també es troben amb “depredadors” que utilitzen la mediatització del cas per treure’n rèdit. “Protegim l’entorn i les famílies, perquè hem vist destrosses emocionals per culpa dels mitjans de comunicació”, comenta Villanueva. 

 

En la mateixa línia segueix Torruella, qui detalla que Inter-SOS va ser la primera associació a demanar el dret a l’oblit: “el que demanàvem és que, un cop es resolgués el cas, tota la informació de la persona desapareixes de la xarxa”. Explica que hi ha casos que es resolen en quatre dies, però que al cap de sis mesos “encara hi ha cartells a 500 quilòmetres en què s’informa que la persona segueix desapareguda”. Un dels temes amb el qual es mostra preocupada és amb el llenguatge que s’empra per tractar les desaparicions, ja que considera que “les paraules que fem servir les hem de replantejar”. En concret, fa esment al fet que en llengua catalana s’hauria de trobar algun concepte semblant a l’adjectiu missing en anglès, que no només significa “desaparició”, sinó “enyorança”. Precisament, quan en l’imaginari col·lectiu queda limitat per “desaparició”, “el significat per a les famílies és molt diferent”. “No desapareix ningú perquè res desapareix. El que passa és que no se sap on és”, reflexiona Torruella. 

 

Aturar la recerca i l’odissea burocràtica 

 

En el moment en què els Mossos d’Esquadra no poden estirar més del fil, el dispositiu s’esgota i la recerca s’atura, “però la investigació segueix activa”, comenta Villanueva. La caporala insisteix que “el cas no es tanca fins que es localitza” el cos de la persona i això no impedeix que els investigadors vagin comprovant diverses gestions i inputs que rep el cos de persones terceres. Així doncs, la recerca es reprèn quan arriben noves pistes o bé es localitzen restes humanes en determinades zones, però les agents de l’Oficina comproven cada matí totes les denúncies per mirar si “hi ha alertes de moviments per part de la persona desapareguda”.

 

Quan el dispositiu de recerca s’atura, “és un moment desolador i de desprotecció”, però “s’ha d’acabar entenent que hi ha uns límits físics”, comenta Torruella. Per a les famílies, comprendre que la recerca no es pot explotar més perquè no hi ha més proves “és una cosa molt difícil”, i és aquí quan, en algunes ocasions, intervenen els detectius privats. “Hi ha uns límits, però desitjaríem que qui tingui informació, l’aporti”, reclama. Després d’un any amb la desaparició activa, la família ha de tramitar la “declaració d’absència legal”, que serveix per gestionar el patrimoni. La “declaració de defunció” es realitza deu anys després de la desaparició o cinc anys si la persona desapareguda és més gran de 75 anys. 

 

Els Mossos reconeixen que aquests tràmits són una autèntica odissea, mentre Torruella afegeix que “si el que desapareix és el cap de la família, el que aporta recursos, això ja genera problemes econòmics importants”. Sigui voluntària, involuntària o sense causa aparent, la desaparició provoca un dol suspès. “Hi ha qui voldrà creure que encara hi ha esperança, hi ha qui voldrà pensar que ja no hi ha res a fer. Tant una cosa com l’altre és bona, sempre que no li faci mal a la família”, conclou la responsable de l’Oficina.

 

---

Contacte d’Inter-SOS, associació de familiars de persones desaparegudes sense causa aparent:

• Correu electrònic: intersos@inter-sos.com / info.intersos@gmail.com
• Telèfon: 676 166 977

Contacte de l’Oficina d’Atenció a les Famílies de Persones Desaparegudes dels Mossos d’Esquadra:

• Correu electrònic: persones.desaparegudes@gencat.cat
• Telèfon: 937 137 137